Punt i final

A poques hores per la finalització del plaç de publicació d'entrades, em disposo a fer una última reflexió sobre el blog.
Tot i que al principi se'm va fer una mica feixuc el fet d'haver d'estar actualitzant setmanalment amb entrades el blog, poc a poc, he anat agafant la dinàmica, i fins i tot la motivació, per anar publicant i renovant el blog. Això al mateix temps m'ha servit per repassar els continguts donats a classe, així com també complementar-los i buscar informació tan en el llibre com en altres fonts.
Així doncs, penso que aquesta ha estat una iniciativa encertada per part del professorat, ja que de forma indirecta t'obligues ha estar sempre al corrent de l'assignatura i ha no perdre el fil de les classes ni dels continguts.
Per part meva això és tot, ara només queda esperar la valoració del blog i les seves entrades, i qui desitgi donar una passejada per la historia econòmica del nostre planeta passi a donar un cop d'ull.


Roger Esteve i Mas

La gran depressió (Crisis dels anys 30)

La situació econòmica dels EEUU a la dècada del anys 20 era prospera amb un creixement de la indústria i economia molt accelerat. La Gran depressió va ser un període de deu anys (1929-1939) caracteritzats per la major recessió econòmica global, tant en profunditat com en duració, que s'ha produït fins al moment. Se sol representar l'inici d'aquesta als Estats Units d'Amèrica, coincidint amb el crack del 24 d'octubre de 1929 (l'anomenat "Dijous Negre") a Wall Street, on més de 29 milions d’accions es van posar a la venda a la borsa de Nova York davant d’una demanda pràcticament nul·la provocant l’esfondrament de la borsa.

Es va estendre des dels Estats Units a la resta del món capitalista. La crisi provocà grans taxes de desocupació: catorze milions de persones als Estats Units, sis a Alemanya i tres al Regne Unit. A Austràlia, la taxa de desocupació va ser fins i tot més gran que als Estats Units i al Regne Unit junts. S'estima que la cinquena part de la població britànica vivia per sota del llindar de pobresa a la meitat de la dècada de 1930.

L'elecció com a president de Franklin Delano Roosevelt i l'establiment del New Deal el 1932 marcà l'inici del final de la Gran Depressió als Estats Units. No obstant això, a Alemanya, la desaparició del finançament exterior, a principis de la dècada de 1930, i l'augment de les dificultats econòmiques, van propiciar l'aparició del nacional-socialisme i a l'arribada al poder d'Adolf Hitler.

Sembla ser, tot i que no és molt clar que algunes de les causes varen ser les següents:

· La gran compra d’accions a crèdit per part dels bancs i dels particulars americans per obtenir beneficis ràpids. Provocant un allau de vendes per la realització de beneficis.

· El fet anterior va provocar la baixa dels índexs borsaris i la conseqüent pèrdua de valor de les accions i dels diners dels petits i grans inversors.

· No es van poder retornar els crèdits i molts bancs van fer fallida, deixant sense diners a les persones que els tenien dipositats.

· La sobreproducció industrial i agrària dels anys anteriors, van sobrepassar la capacitat de compra dels mercats, provocant una lleugera caiguda dels preus i una forta acumulació dels estocs a les indústries que demanaven crèdits per continuar produint.

· La falta de control per part del govern dels EEUU respecte a un creixement descontrolat de la producció, els crèdits i en general l’economia.

Aquesta crisis dels anys 30 ens fa reflexionar sobre l'actual situació econòmica tan a Europa com als Estats Units, on podem observar gran quantitat de paral·lelismes entre les 2. Tan en l'una com l'altra els índex borsaris cauen en picat, les vendes de sectors claus com els automòbils o la construcció baixen, els bancs deixen de concedir crèdits en la majoria dels casos, així com també la gran quantitat d'atur acumulada conseqüentment.



Roger Esteve i Mas

Conseqüencies de la primera guerra mundial

La Primera Guerra Mundial va tenir conseqüències molt importants en tots els àmbits: polítics, econòmics, socials i demogràfics.

Algunes de les següents conseqüències polítiques foren de gran embergadura:

-Esclat de la Revolució Russa (comunisme)

-Canvi de sistema polític a Alemanya (repùblica).

-Redistribució de fronteres: És van desmembrar els imperis Austrohongarès i Turc. Van tenir pèrdues territorials: Alemanya, Rússia i Bulgària. Van tenir guanys territorials: l'Imperi Britànic, França, Itàlia, Grècia, Romania, Sèrbia (que va esdevenir Iugoslàvia), Japó, i els Estats Units.

-Van aparèixer nous estats: Polònia, Txecoslovàquia, Lituània, Letònia, Estònia. També hi va haver grans convulsions econòmiques, com llaura el descens de la població activa, i socials.

Les pèrdues humanes i materials també foren debastadores: Vuit milions de morts i sis milions d'invàlids. França va ser el país més afectat, proporcionalment: 1,4 milions de morts i desapareguts, equivalents a un 10% de la població activa masculina, acompanyada per un dèficit de naixements. L'estancament demogràfic francès és perllonga, amb un envelliment de la població que només assoleix créixer amb la immigració.

Cal també considerar la pèrdua de prestigi dels europeus en els colònies del món. La guerra va ser mundial: és va conèixer a l'Àfrica, on els francobritànics és van apropiar de colònies alemanyes, i a l'extrem orient, on el Japó va fer el mateix amb els Illes Marianes i Nova Guinea. Els colònies van subministrar queviures, matèries primeres i soldats. Després de la guerra els pobles colonials no van creure més en el qual es'ls havia inculcat sobre la superioritat natural de la metròpoli, i van reclamar una millora de la seva situació. A aquest primer descens de la influència d'Europa en els colònies, se suma l'expansió dels EUA, el més beneficiat per la guerra, juntament amb el Japó.

Socialment també es varen produir certes transformacion. Les diferències socials és van accentuar amb l'enriquiment d'algunes classes i l'empobriment dels petits estalviadors, els retirats i els assalariats afectats per la inflació. Les dones van adquirir un nou lloc en la societat, i és van tornar indispensables durant tota la guerra, en el camp, les fàbriques, les oficines, les escoles (per a compensar la marxa de nombrosos professors)... el feminisme progressa, la moda evoluciona, el dret a vot és acordat a la Gran Bretanya, Alemanya, EUA i Rússia, però no a França.

Roger Esteve i Mas

El Patró Or

El patró or era el suport dels bitllets en determinada quantitat d'or. En molts països va haver bimetalisme, és a dir, els bitllets (moneda fiduciaria) estaven protegits d'una banda d'or i altra de plata. El seu abandó va començar durant la primera guerra mundial, ja que els governs bel·ligerants necessitaven imprimir moneda sense tenir la capacitat de redimir-la en metall.

Després de la segona guerra mundial, va ser substituït pel patró canvio or. El patró canvi or és un sistema monetari pel qual es fixa el valor d'una divisa en termes d'una determinada quantitat d'or. L'emissor de la divisa garanteix poder retornar al posseïdor dels seus bitllets, la quantitat d'or en ells representada.

Aquest sistema es va implantar en Bretton Woods, quan va sorgir el Fons Monetari Internacional (FMI). Les divises que garantien el canvi a l'or van ser el dòlar i la lliura esterlina. Aquest sistema va donar lloc a una estabilitat relativa i duradora, de 1944 a 1971. La majoria de les economies del món es van desenvolupar, pel que aquesta etapa es coneix en la història com la "Edat d'or". La vigència del patró or, que va imperar durant el segle XIX com base del sistema financer internacional, va acabar arran de la Primera Guerra Mundial, de manera que ja no s'utilitza en cap lloc del món. Suïssa va ser l'últim país en abandonar-lo en 1998.


Roger Esteve i Mas

El surgiment de l'economia internacional

Posteriorment a la revolució industrial s'estrableix una nova distribució geogràfica del comerç mundial centrat principalment en la zona del continent europeu (Alemanya i França) i el Regne Unit, com a capdavanters, la qual estipula una xarxa de comerç entre els principals països europeus i les anomenades noves europes. Els països no europeus contaven amb un escàs comerç entre ells.
Tota aquesta gran expansió va contribuir amb un gran augment de fluxos migratoris de persones i capitals; tot això sumat als avenços tecnologics, aixì com també en els transports, va fer que la internacionalització dels mercats fos imminent i cada cop més patent arreu del continent, sent aixì el precedent a la globalització tal i com la coneixem avui en dia.
Aquesta internacionalització formula dos corrents al seu respecte:

El lliurecanvisme: és la doctrina econòmica que propugna la no intervenció estatal en el comerç internacional, permetent que els fluxos de mercaderies es governin pels avantatges de cada país i la competitivitat de les empreses, suposant que amb això es produirà una adequada distribució dels béns i serveis i una assignació òptima dels recursos econòmics a escala planetària.El lliurecanvisme és considerat com el primer capitalisme i planteja la llibertat absoluta de negoci i comerç enfront de les rigideses de l'economia de l'Antic règim.Es contrari al proteccionisme.

El proteccionisme: és un corrent econòmic que aposta per la producció nacional i imposa taxes i aranzels als productes estrangers per limitar les importacions. S'oposa al lliurecanvisme i limita la competència.

Exemples històrics de proteccionisme es troben al règim autàrquic durant el primer franquisme, amb un aïllament internacional polític i econòmic o en les polítiques agrícoles de la Unió Europea que privilegien els productes dels seus països membres en detriment dels estats del Tercer Món. Les nacions en guerra acostumen a tenir un règim proteccionista, amb poc contacte amb l'exterior.

Els moviments migratoris de persones, corresponen a diverses causes, tan economiques (millores salarials... qualitat de vida etc), com religioses o politiques.

Tal com podem observar aquest seguit de canvis en l'estructura de l'economia internacional, representen el precedent a la creació d'un mercat comú a Europa, i la internacionalització de mercats i capitals arreu del món.

Roger Esteve i Mas

La Difusió de la Industrialització, segon cercle de països

El segon cercle de països que entraren a la revolució industrial es caracteritza per ser molt tardana (a partir de 1880) i per presentar moltes dificultats de transport i desenvolupament, aixì com uns index alts de pobresa i desenvolupament ecònomic, com també per presentar encara una agricultura de caire tradicional.

La perifèria Nord: Països Baixos i Escandinàvia).

Principalment gràcies a la seva capacitat per a especialitzarse, entraren al procés de industrialització. Gràcies a les exportacions aconseguiran capital estranger que pogueren invertir en el seu desenvolupament. La seva societat passarà de dedicar-se a l'artesania en gran majoria a produir productes semielaborats per a l'exportació, la creació del ferrocaril fou de gran ajuda per a la realització d'aquestes exportacions. Realitzaren fortes inversions en educació i tecnologia.

La perifèria Sud: Espanya i Itàlia

Disposen de recursos energètics propis molt pobres, i es veuen obligats a recorrer a la importació. A l'estat Espanyol la producció de vi fou molt imortant i transcendirà en l'anomenada "febre de l'or" que servirà per a construir les vies ferroviàries.
Itàlia disposa de coure i plom com a materies primeres i serà el primer exportador encara que no que veurà el seu desenvolupament econòmic frenat per culpa dels seus deutes. Els mercats seran petits i poc profunds haurà una escassa conquesta exterior. Poca inversió en educació en ambdós països.

La perifèria est: Rússia i Japó
Rússia es modernitzarà a partir del 1854. L'estat promogué reformes en l'agricultura, indústria i transport. A l'agricultura s'abolirà l'esclavitud i majoritariament el feudalisme. En el transport es construirà la xarxa ferroviària amb subvencions públiques i accions de companyies privades, això comportarà a un impuls dels sectors miner i siderúrgic.
Al cas de Japó el seu impuls estatal també serà molt important per al seu desenvolupament, l'abolició del feudalisme i la modernització donarà com resultat canvi radical en el país. El que més canviarà serà la indústria que a partir de 1881 canviarà la seva política monetària, incrementarà els seus impostos i una important privatització de les industries.La seda és el producte estrella del Japó. A més a més assoliran altres mercats com Taiwán, Corea...


Roger Esteve i Mas

La Difusió de la Industrialització

Al continent europeu, la Revolució Industrial arriba a cent anys després de la Britànica, aproximadament als vols del 1850. Anem a veure com aquesta va esdevenir a alguns dels països capdavanters a europa.


-França:

A pesar del seu gran progrés cultural i les transformacions sociopolíticas derivades de la Revolució de 1789, l'avanç industrial va ser lent. La industrialització va afectar primer a les indústries tèxtils, cotoneres i després a la siderurgia que haurà d'esperar al Segon Imperi (Napoleó III) per a assolir la modernització. La Revolució francesa va estendre encara més el sistema de petita propietat que retenia a la població rural en les seves terres, a més de la política econòmica proteccionista. A partir de 1847 s'observa l'increment de la indústria i de la mà d'obra emprada en la mateixa i tenint com a conseqüència l'abandó de les terres.


-Bèlgica:

Va experimentar un ràpid desenvolupament similar a l'anglès, gràcies a la iniciativa de l'Estat i al disposar d'un sistema bancari favorable a les inversions industrials, que van dotar al país d'un dels millors sistemes ferroviaris d'Europa. Els centres principals es trobaven a Gant i Leija. Bèlgica contava ja al 1830 amb una indústria tèxtil molt desenvolupada i una siderurgia en expansió. Aquest creixement econòmic va ser possible per la confluència de diversos factors. Primer el notable increment demogràfic. Després, la disponibilitat d'uns mitjans de transport barats (rius i canals) i l'abundància de matèries primeres (carbó i ferro), van possibilitar el desenvolupament de la siderurgia. A més, el suport de les societats creditícies i la banca completaven aquest joc d'elements favorables per al desenvolupament de les noves formes industrials.


-Alemanya:

La influència anglesa i francesa en la industrialització del país és notable. La primera per la importació de maquinària i tècniques. La segona per les inversions en recursos alemanys. Així, per exemple, els alts forns del Ruhr. La història econòmica alemanya del segle XIX, està molt lligada a la seva unificació nacional. Amb la Constitució al 1834 del Zollverein, unió duanera que permetia la lliure circulació d'homes i cabdals entre tots els estats alemanys. El desenvolupament econòmic alemany es va caracteritzar per un gran avanç de l'agricultura: abandó del sistema del guaret i inici de l'ocupació d'abonaments. Es va optar per donar prioritat als plans de construcció naval i ferroviària. La intervenció de sectors financers (banca i segurs) en el desenvolupament econòmic i la iniciativa de l'Estat completen les característiques del model alemany de revolució indusrtrial.


Roger Esteve i Mas